Avui he sortit a còrrer a les 11 del matí a 30º de temperatura i pensava si això és la felicitat. No aquest moment puntual d´avui sino el fet de fer esport, de que l´esport sigui part de la meva vida. El que tinc molt clar és que l´esport em desestressa, em relaxa, em dona un punt diferent de veure la vida i tot això ajuda a ser feliç. De totes maneres el que tinc claríssim és que jo sóc la meva família, la feina i l´esport, a parts iguals o semblants, sempre que s´ha descompensat las balança hi ha hagut problemes. Quan he tirat més cap un cantó que cap a l´altre me descompensat.
I ara que tinc la il.lusió de fer un ironman no sé si seré capaç d´igualar les tres parts. Perque tenco els ulls i miro més enllà, pensant en l´ironman i veig moltes hores d´entrenament. Les tres proves per separat ja les he fet, sé on està la dificultat i l´entrenament, però quan les visualitso totes juntes i veig un grapat d´hores. És un repte apassionant, però per a mi que estic acostumat a entrenar anàrquicament em crea un piló de dubtes. Em dono fins el desembre per decidir si el faig o no, si mi veig amb opcions d´acabar-lo. Llavors decidiré.
HI ha una teoria que no recordo el nom que diu que la vida és un tricicle, 3 rodes i a cada una d'elles hi ha la feina, la familia i el "jo" (que podem dir-ho salut mental i física) si una de les 3 rodes està desinflada el tricicle no funciona be i va de costat.
ResponEliminaAixí que com molt be dius Tati és questió de tenir ben equilibrada la nostra vida amb aquests tres puntals. La meva experiència personal m'ha desmostrat que es veritat, continuem així ...
"Mente sana in corpore sano"