CRONICA XXXI MARXA CICLOTURISTE 3 NACIONS

Les bicis estaven preparades

En Narcís, en Met, en Ramon, en Paco, en Lluís, en Jacint i jo. Pobrets, no sabíem el que ens esperava. Esto es un infierno!!! o No me noto las piernas!!! Aquestes son algunes de les frases que se sentirien durant la marxa, però anem per parts...

A les 8 en punt d´un dia fred i ventós però asolellat sortíem de Puigcerdà per fer el 3 nacions. per devant 140 km.
La 1º part fins a la frontera amb tramuntana forta de cares, amb velocitat moderada i amb alguna caiguda. Es de les 4 vegades que la he feta la vegada que hem anat més lent i també la menys nerviosa en quan a grup. Jo vaig arribar amb el grup de devant fins a les primeres rampes d´Andorra i després al despenjar-me m´ajunto amb el grup perseguidor. Però a mesura que hi ha més pujades ja el grup es trenca i tothom va a la seva. A l´entrar més a Andorra comença a ploure amb ganes. Llavors a Canillo comença a nevar encare amb més ganes. A l´anar pujant la fred junt amb la neu va calant. Neva tant que s´em fa una petita capa de neu als guants. Va haver-hi un moment que entre l´esforç de la pujada, la neu i el fred no sabia si plurar o  riure i em va quedar una ganyota estranya a la cara així com de circumstàncies. El cas és que com aquell que no vol ens plantem al peu de l´Envalira i aquí comença a fotre un vent gelat que què diré, res perque el més fort encare que sembli impossible estava per arribar. Doncs sí, la baixada pel Pas de la Casa va ser un infern. Quina fred!!! A dalt estàvem a -2 ºC ,i la sensació de fred deuria ser molt més gran, però baixant es multiplicava. I la baixada fins a la frontera francesa pluguen amb ganes. Però quina fred!!!! I allà hem trobo cantitat de ciclistes esperan l´autobús. I jo que segueixo i comença a pedregar com uns cristalls molt petits que se clavaven a la cara. Però quina fred, collons !!!!! I la pujada al Puymorens que s´em pugen els 2 quadriceps. AIXO ES TROYA, EL BARCO S´ENFONSA!!!!. I passen 3 ciclistes i mi enganxo com puc per fer els 30 km. de tornada  però només aguanto la meitat i se m´escapen. M´he quedat sense frens a la bici i no puc ni anar a roda. I els últims 3 km. s´em fan eterns. Però com que sóc ruc com un massell arribo i el trofeig que donen el ficaré ven alt perque aquest ha costat el que ningú es pot imaginar.
De totes les proves que porto fetes que ja són un grapat, mai m´havia trobat amb unes condicions tant, tant,tant extremes. Una vegade fent la duatló del Puigmal potser si acosta però aquesta d´ahir la supera de llarg, segur.
Jo a més a més hem vaig trobar a la meitat de la prova buit de forces doncs segurament no em vaig recuperar de la triatló de l´Estartit. Si és que ja fa 20 anys que no tinc 20 anys .....
En Jacint primer impuls,en Paco de Cadaqués en el seu estreno, en Narcís impressionant i jo, tots 4 varem acabar. En Met, en Lluís Barbosa i en Ramon varen tornar en autocar. Jo crec que ahir abandonar es podria considerar dintre de la normalitat.
L´any que ve hi tornarem...